23 de desembre

			<div class="et_pb_row et_pb_row_0">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_0  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_0  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Dies bonics i complicats. El Nadal ja les té aquestes coses. Com tot el que se suposa que ens ha de fer sentir d’una determinada manera, prescindint dels matisos. Com la maternitat, com els comiats buscats. Alegria, tristesa, però també un cert esgotament emocional, que se suma a una vida trepidant i sovint amb manca de direcció. De vegades ho repetim tant que es converteix en un tòpic i oblidem realment l’essència del Nadal. Avui, Jesús mor cada setmana en una pastera, camí d’Europa. Mentrestant, omplim els carrers de llum i els racons de garlandes, papers lluents i menjar que no ens convé. És el Nadal de la inèrcia: dels sopars i amics invisibles, el de la despesa perquè sí, el dels bons desitjos epidèrmics i superficials. És el que té la vida que ens ha tocat viure. Els referents d’abans ja no ens serveixen, i no en tenim de nous. No gaires, si més no. Per això m’arrapo a les poques certeses que em queden, més enllà de tot allò que no he sabut fer millor. Massa retrets ens fem. I l’agraïment és una d’aquestes. El convenciment que som afortunats. Sense merèixer-ho més que els altres, hem caigut del costat bo de la balança. I avui tenim un sostre, un plat a taula i amb qui compartir-lo. I cal prendre’n consciència, i donar les gràcies. Pel que tenim, pel que hem tingut, pel que ha de venir, sempre incert. Donar la benvinguda als que acaben d’arribar, aprendre a deixar anar el que ha de marxar i trobar l’equilibri que ens ha de permetre navegar entre emocions i sentiments contradictoris des d’un determinat estat de consciència. Al final, no som més que humans en busca de sentit