Quan vaig començar a exercicir de periodista no hi havia internet. Tot just els primers ordinadors -verd sobre negre- que teclejaves amb el xerric de fons dels teletips que arribàven d’EFE. Editant talls en revox i posant les falques en cartutxeres. Ni notes de premsa, ni el costum ni la necessitat de respondre a la premsa. Ni telèfons mòbils, ni agendes institucionals, ni res de res. De fet, molt sovint a Andorra -en aquella època-no hi havia ni notícies.
En poc més de 25 anys.
En aquest temps els periodistes, a mesura que s’han anat integrant a les redaccions han hagut d’aprendre i reaprendre. A editar en minidisc i a oblidar el minidisc. A bescanviar l’enregistradora amb minicasset pel mòbil, a destriar el gra de la palla, a teixir una xarxa de contactes amb els diferents departaments de premsa d’empreses i institucions, a seguir les xarxes i a detectar falses notícies.
I demà serà diferent. I continuarem exercint.
El món canvia, les societats evolucionen, els oficis s’adapten a la tecnologia, als nous costums. I ho fem perquè no podem quedar-nos enrere i perquè en un moment en què tot és cada cop més ràpid i incert, quedar-se on ets no és, ni pot ser, una opció.
Els reptes continuen ben vius. Avui és l’ús que aprendrem- per grat o per força- a donar-li a les noves eines d’intel·ligència artificial generativa, però també a verificar seriosament les dades, a ser més rigorosos que mai en contrastar les fonts i a destriar el que és notícia del que voldria ser-ho.
Una evolució natural que han viscut la majoria de professions i que haurem de saber encarar també com a país.