Ens falten dades. Malgrat els esforços, encara ens en falten. Dades per poder avaluar més enllà de les ”sensacions”. Per impulsar polítiques amb coneixement de causa, per poder preveure escenaris de futur sense la pressió de la immediatesa. Dades en l’àmbit mèdic, empresarial, immobiliàri, demogràfic.
Dades comparatives amb el nostre entorn, que ens permetin visibilitzar Andorra amb un mínim de rigor d’on som i del camí que ens cal recórrer encara.
Però més enllà de les dades, ens cal anàlisi. Saber creuar-les i interpretar-les. Que no ens passi, com ara fa uns anys, quan érem el país amb l’esperança de vida més alta del món -o gairebé- ja que no ens constaven les defuncions d’aquelles persones que, arribat el moment, van marxar d’Andorra per jubilar-se i viure els seus últims dies al lloc d’origen.
I és clar, com a la taula del Bernat, que qui no hi és no està comptat, aquí els centenaris es comptaven a grapats. Perquè a efectes estadístics aquestes persones no es morien mai perquè no s’havien donat de baixa. No. No era ni el clima ni el trinxat l’el·lixir de la joventut, que era un cens mal esporgat.
Transparència i dades creuades. Dues grans assignatures pendents que topen amb dificultats: les legítimes, de la protecció de les dades, però també amb les dels usos i els costums: reticències del que es considera que no cal que se sàpiga. Començant per un registre públic de la propietat, i continuant pels tractaments mèdics que es fan fora del país sense que se’n tingui constància.
De vegades, com més petits, més difícil és saber què passa. I així que difícil és posar-hi remei.