A finals dels 90, els set comuns van acordar editar una guia cultural -amb caràcter mensual- que arreplegava totes les activitats programades pels departaments de cultura i esports, als quals s’afegien també els organitzats pel govern.

Era un primer pas per posar ordre a unes programacions que sovint es trepitjaven i – sobretot- per fer arribar la informació a la ciutadania, que es queixava que se n’assabentava de les coses a misses dites.

Des de fa temps, aquella guia en paper la trobem a l’agenda.ad. un espai digital on tothom pot veure la disponibilitat de dates – per no contraprogramar- i publicar la seva proposta. Una pàgina que s’actualitza constantment i que també té veu a les xarxes socials.

I tanmateix, es continuen contraprogramant activitats adreçades al mateix nínxol de públic- com si el públic que assisteix a actes culturals fos molt divers i nombrós-.

Al final, el resultat és el mateix que quan vivíem als vuitanta. 

Molts actes passen desapercebuts per la gran quantitat d’activitats de tota mena que es programen, molts són impossibles de compaginar ja que hi ha dies en què tenim fins a sis propostes i els grans perjudicats ho som tots davant una sala mig buida: els organitzadors després de la feinada que comporta, els artistes i autors que s’hi presten, i sobretot el públic, que amb una mica més d’entesa potser hauria pogut assistir a dues propostes en comptes d’haver de triar-ne una. Diners públics i talent més ben emprats.

L'entrada Els altres després ha aparegut primer a Glop de Blau.

Però no només els autors de ciència ficció han estat capaços de predir alguns dels avenços dels nostres temps. De fet, de vegades el que fan els artistes és projectar una realitat que encara no existeix però que cal.

Segurament és el cas d’una il·lustradora japonesa que al 2017 va proposar a través de les seves xarxes poder disposar d’un espai on dur els nens que ploraven a les nits. La idea va tenir força acollida. Tanta, que al 2023 va fer un manga on parlava de les Yonakigoya, una mena de cafè que servia de refugi a les mares esgotades amb nadons insomnes.

Que saltés de la imaginació a la realitat ha estat qüestió de temps. Al Japó, la divisió de rols familiar està molt marcada, i són moltes les dones que assumeixen que la cura nocturna dels fills és cosa seva.

Des de fa poc temps les Yonakigoya (casa del plor nocturn) es van multiplicant en diversos punts de la geografia nipona.

No són ben bé cafeteries que obren a la nit, tot i que també ho són, sinó espais on fer xarxa i compartir el neguit del son, del plor i els reptes de la criança.

La qüestió és que n’hi ha i que funcionen. I no només això, obren la porta a un debat més profund en una societat on malgrat els esforços estatals per promoure la natalitat, la realitat s’entesta a assenyalar que les famílies no disposen ni d’eines ni de xarxa de suport per fer front a la maternitat.

L'entrada Cases de plors nocturns ha aparegut primer a Glop de Blau.

Res que no passi en el món adult. 

Com les pastilles del Doctor Andreu, hi ha coses que no canvien. I això no vol dir que haguem de restar impassibles davant el reflex que ens retornen els joves avui. Sinó, precisament el contrari: veure-ho i treballar-hi com un mirall de les misèries i mancances actuals.

L’accés a la pornografia és més fàcil- extremadament fàcil- i les relacions sexuals són més fluïdes perquè aquella cosa del pecat de la carn ha quedat circumscrita als vedells alimentats amb pinsos no homologats,  però el rerefons és exactament el mateix. 

Sexe com a eina i moneda de canvi.

Com educar als joves si nosaltres encara vivim relacions tòxiques i no tenim sobretaules amb els nostres pares per comentar els detalls de la disfunció erèctil?

El problema de rerefons, i estic segura que el Dr. Andreu hagués estat d’acord, és que funcionem a batzegades, seguint els impulsos immediats i defugint tot allò que requereix d’esforç i compromís. Defectes que – aquests sí- hem sabut traspassar als nostres plançons i que no es resolen ni amb una pastilla ni acusant del mal a les forces globalitzadores.Al capdavall, tots plegats hauríem d’estimar més, i sobretot millor. L’única pastilla que funciona.

L'entrada El Dr. Andreu ha aparegut primer a Glop de Blau.

I al capdavall és el que és. Un dia ens morirem i passats uns anys ningú se’n recordarà de nosaltres, ni sabrà quins neguits vam tenir, quins obstacles vam haver de superar, ni si vam ser feliços.

Això els simples mortals. La majoria. La minoria, aquells que amb els anys acaben concretant la seva petita immortalitat en el nom d’un carrer, un aeroport o un poliesportiu, els passarà si fa o no fa el mateix. Que les generacions futures sabran que aquell carrer es diu així i poca cosa més, que és el més semblant a la reencarnació en mobiliari urbà. 

El vertigen de la pròpia insignificança és però tranquil·litzadora. Res no és per sempre, res del que ens passa, del que ens fa despertar-nos sobresaltats enmig de la nit serà per sempre, res -ni tan sols nosaltres- no som prou importants, i sobretot, no serem aquí tant de temps com per comprovar fins a quin punt és així.

Passaran els anys, anirem entatxonant les muntanyes, obrint camins, canviant de cotxe i de mòbil, fent tombs sense aturador per la rodeta auto imposada de la feina i el que cal fer, fins que ens morim. Tots i cadascun de nosaltres. I aquí Pau i després Glòria.- si hem fet prou bondat.-

I aquest fet que oblidem, que som mortals, prescindibles i irrellevants ens dona tanmateix el poder d’alliberar-nos de la pressió de fer sempre i per sistema el que toca i albirar que potser no és tan greu aturar-te de tant en tant. 

I respirar, que al capdavall, és l’únic que sabem de cert que tenim comptat.

L'entrada Impermanència ha aparegut primer a Glop de Blau.

Així, la noia base- per entendre’ns- va veure com se li estrenyien o eixamplaven els malucs, se li enfosquia o aclaria el cabell, se li estabatanaven o empetitien els ulls i la boca es feia més o menys molsuda i la pell modulava el color segons les preferències dels senyors heterosexuals que participaven en l’experiment.

Malgrat que vivim en un món cada cop més homogeni i globalitzat encara hi ha coses que es mantenen arrelades en allò – diga-li usos i costums- que determina les preferències de cada comunitat. Allò que es reconeix com a desitjable, convenient o atractiu, i que no deixa de ser un constructe social, vistes les divergències.

Ho demostrava aquest experiment, però també el fet que grans cadenes de menjar ràpid d’abast gairebé mundial, com McDonald’s, comparteixen menú arreu però amb particularitats adaptades a la gastronomia de cada país, com bé explicava Vincent Vega, amb el Royal Cheese francès.

Passa amb això, però també amb el color del salmó de cultiu, que té un color ataronjat més o menys viu segons les preferències de cada país gràcies al colorant que s’afegeix al pinso i que es regula en funció dels gustos del consumidor final.

El mateix passa amb el pernil dolç, que encara que sembli mentida no ha estat mai de color rosa i que deu el seu to rosadet als colorants que fins i tot es posen als embotits de més alta qualitat.

A gustos, colors.

L'entrada A gustos, colors ha aparegut primer a Glop de Blau.

Quan veus una padrina pelar patates, veus com llisca dels dits una pela finíssima, gairebé transparent, mentre remuga- tu no vas viure una guerra-. I la tirallonga s’acompanya d’una història feta de dones que rentaven la roba als safarejos, que poques vegades tenien l’oportunitat d’estudiar, que només ballaven els dies de Festa Major i que parien -i veien morir els seus fills- massa vegades. I encara així, diuen que eren ben feliços amb el poc que tenien.

Nosaltres posem rentadores, enganxem a la paret les certificacions acadèmiques i ballem fins que – tard- es dispara un rellotge biològic que ens recorda que no podem comprar un pis i que les parelles gairebé mai no són per a tota la vida. I tot i així diem que – encara rai, que no ens falta la feina-

Avui, les patates les compren envasades i precuinades,  la roba es llença quan tot just s’embruta, i les ganes de ballar s’acaben quan veuen que un munt de certificacions i idiomes no són garantia de futur, mentre un algoritme marca el ritme de les aspiracions vitals.

Avui, tenim més consciència del que som, de la nostra individualitat, de la validesa de les nostres emocions, però també som menys tribu, menys empàtics i ens costa fer front a les tempestes de la vida.

Suposo que a tots ens sembla que el món que ens han posat a les mans és més inhòspit i incert que abans, però anem fent amb les eines que tenim i la sort heretada.

L'entrada De ferro i de cristall ha aparegut primer a Glop de Blau.

I encara que no t’agradi llegir segur que hi ha algun llibre per a tu, (el Museu de l’elefant de Joan Peruga i dibuixos de Carles Pellejero o Passos previs de Tony Lara), si vols una història distreta ambientada a Andorra (Coca Masegada de Maria Cucurull), o un Carvalho sui genereis (Foscors a Ponent de Robert Pastor).

N’hi ha qui a la tradició li exigeix a més un aire nostrat que trobarà a Tafetans de Justícia de Sergi Mas, a l’estudi de Francesc Rodríguez sobre el Manual Digest o a La meva Andorra. Memòries d’una nena d’Escaldes d’Alfred Llahí.

Els amants de les memòries -poc ortodoxes- tenen Ametlles torrades de Pilar Burgués i Txarnego de Txema Díaz Torrent, i a qui li agradi patir, El rebost i altres malsons de Fabiola Sofia Masegosa.

Una aposta segura són els llibres premiats, com Teoria del Ridícul de Nil Forcada (assaig), Atles de les ombres d’Albert Ginestà (contes) o El diable irlandès, d’Àlex Garriga (novel·la).

Els amants de la poesia tenen – esperada- novetat d’Antoni Caus, i si tot just en volen fer un tastet els esperen Juli Fernández i Laia Corma.

I no oblidem els clàssics: com l’edició en català d’Hora de conèixer l’home de James Baldwin, que acaba de publicar Trotalibros.

Sense oblidar els infal·libles Villaró, Colom, Arasa, Tomàs… 

Si vols anar sobre segur ja t’avanço els més venuts d’enguany: L’estafador que va ser rei de Jorge Cebrián, Principat Blaugrana d’Àlex Terès i Divendres 13. La pandèmia a Andorra d’Èric Jové i Joan Martínez Benazet.

I aquestes són només algunes de les novetats. Tens per triar i remenar.

L'entrada Sant Jordi ha aparegut primer a Glop de Blau.

Mark Twain -sense conèixer tot el que havia de venir- ja ho deia, que la civilització no és més que un seguit de victòries sobre la natura i de desastres per la humanitat. I segurament, a aquestes alçades de la partida geopolítica, no podem més que donar-li la raó.

Tanmateix, em resisteixo a creure que això sigui realment el que defineix un col·lectiu humà com a civilitzat.

Prefereixo creure que més enllà de la llengua i les creences, l’autèntica civilització fuig de les fites bèliques impulsades per un desajust de la testosterona i l’impuls irracional de l’avarícia.

Ara fa uns dies escoltava la Misa brevis en Sol mayor, KV 49 de W.A. Mozart. Diumenge de Pasqua, un cel blau i a l’escenari, prop de cinquanta persones, entre el director, els músics de l’orquestra, el cor i els solistes. 

Tots amb la seva vida més enllà d’aquelles quatre parets. Amb els seus dies bons, dolents i mediocres. Amb neguits diversos, i en alguns punts -fins i tot- contraposats. Però tots, per una estona, aportant el millor d’ells mateixos per donar vida -un cop més- a una partitura escrita 258 anys enrere per reconciliar-nos amb el món. 

La civilització hauria de ser això. Ser capaços de sumar més enllà de les individualitats per construir alguna cosa que ens transcendeix i que podem compartir amb els altres.

Conceptes poc valorats i en franca decadència com l’amabilitat o el respecte a la diferència. La resta és barbàrie.

L'entrada Civilitzats ha aparegut primer a Glop de Blau.

Òbviament hi havia petits reductes com Chez Jacques, i sempre es podia recórrer a les bordes que mantenien una brasa feta de rovellons i entrecôte al pebre verd, que era el que es portava a l’època.

Però en general, la cuina adreçada al turista enlluernat pel diferencial de preus de les llaunes de mantega i els sacs de sucre era cuina de batalla.

A poc a poc alguns noms i locals es van donar a conèixer. Qui més qui menys tothom sabia que podia recòrrer a les delicatessen del Marquet, que podia sopar a qualsevol hora al Denis i l’Aquarius de Caldea va marcar un abans i un després amb l’arribada de la primera estrella Michelin.

Els darrers anys els locals de restauració s’han multiplicat com els peixos i pans bíblics. I s’ha de reconèixer que ara el que costa és triar- i trobar taula sense reserva-.

Però també és veritat, que el gruix d’aquests nous establiments semblen calcs els uns dels altres. Espais instagramejables, franquícies sense personalitat, cartes plenes de festucs i tòfona i plats pensats per a gent amb diners que no sap menjar: macarrons endreçadets, hamburgueses d’autor, pizza sibarita, carn arrebossada i patates rosses, moltes patates rosses.

Plats cuinats a mida de la moda i del turista actual, delerós de noves experiències i de compartir menú- que no taula- amb els influencers de moda. 

Sort que encara queden reductes.

L'entrada Pizza sibarita ha aparegut primer a Glop de Blau.

Vivim entre dos estats que condicionen cada moviment, cada flux, cada decisió pràctica del dia a dia. Entrem i sortim per carreteres que no controlem, comerciem amb mercats que no regulem i utilitzem una moneda que no decidim. Aquesta és la realitat. No és dramàtica, però tampoc és negociable. Aquesta dependència no és nova ni excepcional: és estructural. 

Per això el debat no va de si volem dependències o no. El debat és quin tipus de dependència estem disposats a acceptar. Una dependència bilateral, asimètrica i exposada als interessos dels veïns? O una interdependència més àmplia, reglada i negociada dins el marc europeu?

El problema no és el dubte. El problema és la fantasia. La fantasia que podem quedar-nos com estem mentre tot evoluciona. La fantasia que el “no” és una decisió sense conseqüències.

Dir “no” és renunciar a ser on es decideixen les regles i acceptar-les igualment, sense capacitat d’incidir-hi. 

Andorra sempre ha sabut moure’s en l’equilibri. Però l’equilibri no és quedar-se quiet. És saber cap a on es desplaça el pes. I ara el pes es mou.

El discurs de la por juga amb una intuïció legítima: la de protegir allò que som. Però confon protecció amb immobilisme. I l’immobilisme, en un entorn que es mou només erosiona.

Ens estem jugant la capacitat de transformar una dependència inevitable en una posició negociada, amb regles clares i marges propis. 

La pregunta no és si ens ho podem permetre, sinó què passarà si no ho fem.

L'entrada Ni tan lliures, ni tan ingenus ha aparegut primer a Glop de Blau.