Una secció amable que -setmana a setmana- intenta retratar el vessant més proper de persones més o menys conegudes del nostre entorn. – ja els recomano que si no l’han llegida mai, aprofitin per fer-ho, que és força distreta.-

Confesso, que al principi jo la mirava sense fixar-m’hi gaire, com aquells reportatges de diumenge que passen amens entre la segona torrada i la magdalena que ja no calia de l’esmorzar llarg de la setmana.

Però m’ho acabo mirant sempre. Primer com qui no vol la cosa, després amb un cert aire de curiositat, i ara ja, amb voluntat sociològica que diria la Milà.

Què és imprescindible? 

I per la majoria de nosaltres- si és que serveix d’anàlisi sociològica de pa sucat amb oli- la resposta és força transversal: família i telèfon. És igual si ets home o dona, de dretes o d’esquerres, futbolista o advocada. 

Tothom coincidim.

Una perquè és el que sentim que cal dir, l’altra perquè és la realitat descarnada: ja ningú no va gaire lluny sense el mòbil.

I sí, després li podem anar sumant respostes més o menys estereotipades o previsibles: com els amics, la natura, una bona lectura, la música, viatjar… al final, i mira que passa gent diversa per la secció, tots plegats som ben semblants. O a Andorra tots estem tallats per un mateix patró- que també podria ser-.

Si no ho haguessis d’explicar a ningú, què seria imprescindible per a tu? El cotxe? els diners? l’estatus? la feina? la mirada aliena? el sexe?

Com diria la meva filla, l’imprescindible soc jo. I té raó. 

L'entrada Els imprescindibles ha aparegut primer a Glop de Blau.

Més enllà de l’opinió que tingui cadascú sobre les monarquies, o sobre la seva aportació com a element aglutinador d’un antic imperi, amb ella marxa un referent. 

Un d’aquells elements que semblaven immutables i que obre avui una nova pàgina a la història de la Gran Bretanya.

Per a nosaltres -pobres plebeus- és un altre d’aquells elements que semblaven fixos en el nostre paisatge quotidià i que, se suma als que poc a poc van desdibuixant les coses que crèiem conèixer.

Suposo que és el que té anar sumant anys;  que un bon dia seus en un banc del centre històric i observes el teu voltant i t’adones que tot és igual però que ja res no és el mateix.

La Plaça del Poble ha deixat de ser el punt de trobada del jovent. Ja ningú no compra cigarretes soltes al quiosc de la Conxita. El Toga manté l’esperit vestit de rosa, però no hi és ni l’Olympia ni el Foto Peig, i si enfiles el carrer de la Vall, no hi trobaràs ni les coques de pa de l’Orelleta ni la pasta a granel- quan encara no sabíem que érem sostenibles- de la Primavera.

La pastisseria de la Vall fa anys que va deixar de vendre brioxos recoberts de sucre i anís, per arrossos i paelles, i només alguns irreductibles com l’Enrico, continuen al peu del canó.

A canvi, terrasses i nous locals conviden a gaudir del que queda de l’estiu, ara que tothom ja ha tornat a l’escola.

Deu ser l’esperit de la tardor. Aquesta mena de melangia que porta la primera tarda de fred, quan notes que l’aire ja és diferent, i convida a pastes i te.

El te de les cinc, en honor de la reina.

L'entrada Referents ha aparegut primer a Glop de Blau.

L'entrada Dones Treballadores ha aparegut primer a Glop de Blau.

Diuen que l’infern està ple de bones intencions. Però també de moments que hem deixat escapar. Segurament de manera afortunada. Les meves revolades impulsives mai m’han dut res de bo. Però. Sempre queden els peròs. De voler saber què hagués pogut passar si, què hauria estat de la meva vida si en aquell moment incert hagués parlat, hagués esperat un segon més, o hagués fet un gest.

Però són instants. Com punts suspensius que es desdibuixen de les línies preestablertes. Petits buits on s’obren portes secretes que et durien a vés a saber on, però en qualsevol cas, a un altre lloc del que saps que és on aniràs a parar, d’aquell on tries estar.

Mai sabrem quines -ni quantes- noves vies d’acció obrim i tanquem en cada decisió que no prenem, en siguem o no conscients. 

Ens entestem a mesurar estratègicament l’impacte que poden tenir les nostres accions i menystenim les patacades del que no fem. Perquè les desconeixem. Però tanmateix allà hi són. Per burxar-nos quan no podem dormir. I si, i si, i si. La cantarella dels covards.

La cantarella dels que no fem res que no toqui. Dels que vam decidir un dia que els errors ja estaven tots computats. Dels que, en el fons, no mirem enrere més que per assegurar-nos que no tornarà a passar. 

Dels que sabem que els impulsos són divertits però devastadors. I així, no hi ha manera de posar-se a dieta.

L'entrada Impulsos ha aparegut primer a Glop de Blau.

I enyores els crits i el soroll de paper rebregat i les instruccions incomprensibles per muntar una cuineta de plàstic plena de petits adhesius de colors, mentre l’esmorzar es refreda al plat, i els minuts s’escolen fins l’hora de dinar.

A mesura que els nens es fan grans, l’excitació i la lluentor de les festes es difuminen entre les llistes de desitjos possibilistes. Als versets de Nadal els engoleix la boira dels records amb regust de neula i xampany esbravat. Les sobretaules s’allarguen, però no tant. Que es fa tard, i demà hem de matinar.

Potser és això fer-se gran. Anar descobrint que els motors que ens mouen ja no ens porten enlloc. Assumir que les festes són sopars pesats i despeses atabalades, però continuar jugant el joc. Veure taules parades per a gent que ja no hi és, per a gent que ja no coneixes. 

Perquè el Nadal que enyorem, i ho entens ara, és una foto fixa que està – com tot- condemnat al canvi, i no podem fer més que acceptar-ho.

I busques nous ancoratges. Nous punts de referència. I mires de recordar que no eren ni els regals, ni els llums allò que et feia somriure, sinó la complicitat. I que això encara hi és.  I rius. Amb els d’abans, i amb els que avui són nous. En una nova nit de Reis.

L'entrada Nit de Reis ha aparegut primer a Glop de Blau.

Perquè m’he n’he cansat. Perquè és una moda absurda. Perquè al final, això de la higiene personal no és més que una convenció orquestrada per un sistema estúpid que només beneficia als fabricants de sabó, que d’altra banda, tothom sap que experimenten amb animals.

Parabens, silicones i altres químics que dia a dia minen la capa protectora de la nostra pell i ens fan vulnerables a la contaminació. O és que mai fins ara no us havíeu adonat de la quantitat d’èczemes i problemes d’al·lèrgies que hi ha a la societat? 

I tot per abusar del sabó, i voler que tothom faci la mateixa olor: uniformats, sense personalitat, desobeint el crit de la feromona. 

El que passa és que és molt difícil lluitar contra el sistema. Al principi em miraven de gairell. Després van arribar les indirectes, que en no res van acabar sent força directes. Gairebé tant com la carta d’acomiadament de l’empresa, que ha cedit sense cap mena de consideració a la pressió social i a uns hàbits caducs i perillosos.

Però jo dic prou. En nom de la sagrada llibertat individual. Perquè jo he de poder fer el que vull, i qui digui que ser lliure implica fer-me responsable davant els altres de les conseqüències de les meves decisions i dels resultats de les meves accions és que no en té ni idea, perquè jo soc lliure! jo soc lliure!

L'entrada Llibertat ha aparegut primer a Glop de Blau.

Però volia posar en valor la tasca de la junta, dels tècnics i dels músics. Donar les gràcies a la família, als amics, a tots els que van poder i voler ser allà. Molt especialment al Pere Ceron, per voler compartir l’Àlex, i a l’Antoni Bassas, per fer-se’l seu.

Però no ens enganyem, els que coneixíem l’Àlex sabem que no li hagués fet cap gràcia. 

Veure’ns un a un segur que sí. Sentir al Bassas parlant com ho va fer, l’hagués fet enrojolar fins a límits poc saludables. Riure i després anar a sopar, sí, però sense soroll. Tampoc no crec que hagués volgut tenir un premi amb el seu nom. 

De fet no li agradava ni que el felicitessin per l’aniversari. Cada 12 de juny el trucava només per sentir-lo remugar -que cadascú és com és-. Per coqueteria- ves qui ho havia de dir-,  per prudència. Perquè malgrat l’exposició diària era dels que fugia dels estirabots, de l’estridència, de l’exhibició. 

Detestava les injustícies, i en va ser víctima d’alguna. Detestava els focus, però a manca d’un, l’hem recordat públicament en dos actes ben diferents, ben emotius, ben merescuts que ens hagués tirat pel cap.

Què hi farem, sire! Tu saps que aquestes coses no les fem per tu, sinó per nosaltres. 

Per pair el tràngol, per acomiadar-nos com cal, per no oblidar, per tirar endavant, que és el que toca, o simplement, per mirar de sargir un forat, per on- com deia Rumi- sempre més passarà la llum.

L'entrada Sire ha aparegut primer a Glop de Blau.

Malgrat tot aquí estem. A punt de començar el XIII Encuentro Empresarial Iberoamericano i -tot seguit- la Cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern. Dos esdeveniments que fan aquesta setmana del país, el Km.0 d’una regió de prop de 700 milions d’habitants.

Soc conscient que per a moltes persones, tot el daltabaix que implica aquesta celebració no té cap sentit perquè culturalment no ens sentim plenament identificats ni amb el concepte Iberoamèrica, ni amb el paper que històricament ha jugat Espanya en el “desenvolupament” de la regió.

Més enllà d’aquesta percepció, val la pena recordar que en som membres (si més no fins el Pas de la Casa) per mèrits purament geogràfics, i que encara que costi de creure, això té més avantatges que inconvenients.

Moltes de les nostres preocupacions són comunes i els reptes a assolir també. És per això que és tan important poder trobar espais de diàleg que ens permetin confegir maneres conjuntes d’encarar un futur incert i canviant.

Més enllà dels avantatges del Networking- allò tan nostrat de tenir bones relacions de veïnatge-, hi ha encara un factor més a tenir en compte: i és el moviment i impacte econòmic que aquests dos esdeveniments tenen directa i indirecta en el país: tant pel que fa a la contractació de professionals de casa, com a la despesa que els visitants repercutiran en el comerç i l’hoteleria.

Per això, i més enllà de demostrar que som capaços d’assumir grans reptes organitzatius, com deia Roberto Carlos…qui no vol tenir 700 milions d’amics?

L'entrada Iberoamèrica ha aparegut primer a Glop de Blau.

El concepte de ramat és el que ens ha anat més bé des de temps immemorials. I no és pas greu. Segurament per això hem sobreviscut com a espècie, malgrat la nostra irresistible atracció cap a l’abisme.

Salts evolutius facilitats per algunes ments disruptives -en comptats casos- i per milers que s’hi ha anat quedant pel camí en concepte de dany col·lateral.

I així, amb un assaig error sagnant -però eficaç- destriant els individus forts dels febles, hem deixat enrere guerres, malalties i fams.

Gràcies a que som gairebé tan resistents com els escarabats i a que estem programats per arrasar amb tot el que trobem al nostre pas sense gaire manies.

No ens enganyem, en general, la humanitat- deixant de banda comptades excepcions- som una colla de ganàpies, que en termes evolutius estem més a prop de la caverna que del superhome. 

Però no passeu ànsia. La major part ni se n’adona i l’altra, a aquestes alçades ja desitgem que un xip ens corri per les venes i ens faci obedients i mesells per no haver de pensar.  

Ja ho deia aquell nihilista, que en mans dels polítics o som enemics o som instruments.

El cert és que ha arribat un punt en què haurem de començar a pensar i actuar com a espècie si volem continuar destruint el que ens envolta amb impunitat. 

La deriva d’arguments és tan gran que al final sembla que els únics que qüestionen el sistema són els que menys capacitat tenen per fer-ho.

Sort que ens queda Nietszche i el sentit de l’humor.

L'entrada Enemics o instruments ha aparegut primer a Glop de Blau.

Però els temps canvien. I avui, la gràcia està en no haver de treballar, perquè això de la dignitat està molt sobrevalorat.

Si pots aconseguir-ho més fàcil i més ràpid, quin mèrit té haver de treballar per aconseguir res? Per a què estudiar si et paguen per jugar a videojocs? Per a què cuidar l’interior, si la bellesa és l’únic que compta? Per a què serveix l’experiència, si ningú no vol ser vell?

Sense saber-ho, milers de joves aspiren a ser Dorian Gray: descreguts amb una economia que no els dona opcions,  burxant les escletxes al sistema i gaudint del dia a dia.

El cert, és que el context no ajuda: no brilla més qui més treballa, ni qui més s’esforça, ni tan sols qui té més aptituds. Els models d’èxit s’han pervertit fins a extrems difícils d’entendre.

Però no tot és bonic al país de les meravelles. L’angoixa d’haver de generar continguts dia sí, dia també, té un cost altíssim en aquesta vacuïtat anomenada xarxes. La mise en scène que necessiten els youtubers d’èxit, implica uns coneixements i uns professionals al darrera amb més mèrit que un maquillatge natural.

Els mal anomenats influencers, no són més que ninots al servei de Lord Henry Wotton, en una paròdia macabra que aspira a ser el trist retrat d’aquell que s’ha venut l’ànima al diable. Això sí, amb una fantàstica façana. 

Al darrere, jovent enlluernat pels filtres i condemnats a la superficialitat.

L'entrada Valors ha aparegut primer a Glop de Blau.