Arriba un moment a la vida en què et veus inexorablement empès a ser el formatge de l’entrepà.
Els pares es comencen a fer grans i els fills encara no ho són prou. Uns et demanen que els facis un cop de mà que el mòbil no sé què li passa que em fa coses rares, i els altres volen ser tractats com adults però necessiten patrocini sostingut i assistent personal.
Perquè són prou grans per la Festa Major però massa joves per fer trucades formals – quin problema tenen els joves avui, nadius digitals, a mantenir converses telefòniques? – gran misteri-.
Perquè són prou grans per triar què volen fer amb la seva vida però necessiten disponibilitat absoluta quan cal- encara que vist de prop alguns problemes no són de vida o mort com juraven al trucar-nos-.
I nosaltres, pobre llesca de formatget suat i perimenopàusic, anem navegant entre l’amor matern i el filial, que tot ho pot, i sempre amb alegria, perquè mira, encara rai que podem ser-hi.
Mentrestant arriba inexorable el final de curs. Es perfilen, a tocar, el miratge de les vacances d’estiu on – per uns moments- pensarem en la part bona de tot plegat: que els pares ja no ens renyen i s’hi pot parlar, i que als fills no cal estar-hi tan a sobre per si s’avorreixen o salten a la piscina.
I amb una mica de sort, van passant els dies, encabint les necessitats d’uns i altres, mentre enyores aquell temps en què els pares eren el teu refugi i els nens un pou d’afecte incondicional.
El cercle de la vida. En uns anys, si ho fem prou bé, seran ells qui ens duran al metge i ens actualitzaran el mòbil.
Nosaltres, a canvi, ja els farem uns canelons.