Quan Jules Verne va publicar al 1865 “de la terra a la lluna”, ningú hagués gosat imaginar que al 1969, més de cent anys després, l’Apollo 11, capitenajada per Neil Amstrong alunitzaria compartint alguns dels ginys ideats per l’escriptor francès.
Però no només els autors de ciència ficció han estat capaços de predir alguns dels avenços dels nostres temps. De fet, de vegades el que fan els artistes és projectar una realitat que encara no existeix però que cal.
Segurament és el cas d’una il·lustradora japonesa que al 2017 va proposar a través de les seves xarxes poder disposar d’un espai on dur els nens que ploraven a les nits. La idea va tenir força acollida. Tanta, que al 2023 va fer un manga on parlava de les Yonakigoya, una mena de cafè que servia de refugi a les mares esgotades amb nadons insomnes.
Que saltés de la imaginació a la realitat ha estat qüestió de temps. Al Japó, la divisió de rols familiar està molt marcada, i són moltes les dones que assumeixen que la cura nocturna dels fills és cosa seva.
Des de fa poc temps les Yonakigoya (casa del plor nocturn) es van multiplicant en diversos punts de la geografia nipona.
No són ben bé cafeteries que obren a la nit, tot i que també ho són, sinó espais on fer xarxa i compartir el neguit del son, del plor i els reptes de la criança.
La qüestió és que n’hi ha i que funcionen. I no només això, obren la porta a un debat més profund en una societat on malgrat els esforços estatals per promoure la natalitat, la realitat s’entesta a assenyalar que les famílies no disposen ni d’eines ni de xarxa de suport per fer front a la maternitat.