Quan veus una padrina pelar patates, veus com llisca dels dits una pela finíssima, gairebé transparent, mentre remuga- tu no vas viure una guerra-. I la tirallonga s’acompanya d’una història feta de dones que rentaven la roba als safarejos, que poques vegades tenien l’oportunitat d’estudiar, que només ballaven els dies de Festa Major i que parien -i veien morir els seus fills- massa vegades. I encara així, diuen que eren ben feliços amb el poc que tenien.

Nosaltres posem rentadores, enganxem a la paret les certificacions acadèmiques i ballem fins que – tard- es dispara un rellotge biològic que ens recorda que no podem comprar un pis i que les parelles gairebé mai no són per a tota la vida. I tot i així diem que – encara rai, que no ens falta la feina-

Avui, les patates les compren envasades i precuinades,  la roba es llença quan tot just s’embruta, i les ganes de ballar s’acaben quan veuen que un munt de certificacions i idiomes no són garantia de futur, mentre un algoritme marca el ritme de les aspiracions vitals.

Avui, tenim més consciència del que som, de la nostra individualitat, de la validesa de les nostres emocions, però també som menys tribu, menys empàtics i ens costa fer front a les tempestes de la vida.

Suposo que a tots ens sembla que el món que ens han posat a les mans és més inhòspit i incert que abans, però anem fent amb les eines que tenim i la sort heretada.

L'entrada De ferro i de cristall ha aparegut primer a Glop de Blau.

Quan no tens càrregues familiars ni hipoteques que et facin tocar de peus a terra i sembla que tot és possible, o que ho podria ser.

Amb una mica de sort- i de seny- aquest moment passa i et deixa només un bon grapat d’anècdotes que desgranar als sopars de colla. 

El problema de les noves generacions és que les bretolades pròpies de l’edat queden generalment documentades a les seves xarxes socials o les dels amics. I quan, dos anys després, un cop acabats els estudis i en recerca activa de feina als responsables de Recursos Humans els dona per fer una ullada a les seves xarxes socials amb la idea de conèixer millor el candidat s’emporten – qui sap- si una idea equivocada.

Perquè aleshores es troben aquella nit tan poca solta, que estaves malament perquè havies trencat amb l’amor de l’estiu i els amics et van treure de festa i et vas passar amb les copes i vas acabar ballant sobre la barra del bar, o de quan algun altre amb poc cervell va decidir que penjar les teves fotos fent cas omís als senyals de trànsit era una bona idea. Per no parlar de quan els selfies, amb un bon grapat de filtres, ensenyant malucs i ballant a ritme de Maluma davant l’ascensor et van semblar el més escaient per posar color a un dia gris.

I així va. Que la idea de persona seriosa que t’havies llaurat després d’un psicotècnic, un màster i una entrevista més que treballada se’n va en orris.

Perquè nosaltres també érem uns idiotes, però no en queden proves.

L'entrada Sense proves ha aparegut primer a Glop de Blau.

I segurament és bo que sigui així. La religió ha deixat- o cada cop deixa més- de ser una directriu social per esdevenir el que sempre hauria d’haver estat, una qüestió íntima i personal.

I de ben segur encara ens queda camí per recórrer en aquest sentit, malgrat la nostra relació institucional amb l’església catòlica i els usos i costums.

Tanmateix, la quaresma, més enllà del pòsit religiós, tenia – i continua tenint- un vessant social del qual no n’hem sabut separar el gra de la palla.

La contenció, l’abstinència, la introspecció d’aquests dies senyalats com a preparatoris abans no arriba la Pasqua només deixa rastre en aquelles coses que són de més bon passar, com els bunyols de vent i el bacallà amb cigrons dels divendres.

I certament, m’adono que més enllà de la fe de cadascú, és una pena que anem perdent un llençol en cada bugada i de retruc, alguns elements que ens podrien ajudar a millorar com a persones i com a societat.

Elements que van més enllà dels costums, per pouar en el fons de la qüestió. Allò tan repetit de l’examen de consciència, prescindir d’allò superflu i connectar- en certa manera- amb allò transcendent que ens envolta i que, sobretot, ens connecta als altres.

En un món cada cop més caòtic i incert, més superpoblat i individualista tornar a mirar endins sembla ser revolucionari.

L'entrada la vella quaresma ha aparegut primer a Glop de Blau.

Moment de tornar a casa quan tot just començava a posar-se la cosa interessant. I ganes de xerrar, i de riure, i un rau-rau a la panxa perquè ja feia hores que havíem sopat i la nit- i nosaltres- érem encara joves.

I et pujaves al Golf o al Polo de l’amic que tenia cotxe i davant l’alternativa inadmissible de tornar a casa a una hora prudent enfilaves la carretera per fer un sens unic. L’únic que tenia sentit en aquell moment.

I posaves la música al radiocasset extraïble mentre el cotxe circulava tranquil, avinguda Meritxell, avinguda Carlemany, tomb a la plaça Coprínceps, i recte avall fins a Santa Coloma, tomb al càmping i torna amunt i torna avall, mentre es feien quarts de cinc del matí. Moment que- amb sort- podies anar rere l’Stela a veure si hi havia llum a l’obrador.

I aleshores sí, sens unic altre cop, per cruspir-te aquells deliciosos croissants encara calents- mai res és tan bo com quan menges de matinada- i acabar de xerrar de camí a casa, tot allò que semblava que faltava per dir fins l’endemà.

I així acabaven les nits de dissabte. Circulant per carrers deserts i bescanviant senyals de complicitat amb la resta de cotxes que – en processó- seguien el mateix ritual.

Nits sempre massa curtes. Quan tot era tancat i feia fred al carrer. Tornant a casa amb el motor calent, l’esmorzar fet i la son per passar. 

L'entrada El sens unic ha aparegut primer a Glop de Blau.

El mateix passa amb els trànsits del calendari. 

El carnestoltes, època acotada de disbauxa emmarcada entre una societat vigilant i rígida amb allò que es podia i no es podia fer, i una quaresma estricta i global, que marcava el pas dels dies fins arribar a la Pasqua, era un glop d’aire fresc enmig del que s’esperava dels altres en col·lectivitats pautades com la nostra.

Però com el gelat, els restaurants i els vestits, avui el carnaval ja no funciona com espita per alleugerir el pes de la pressió social, sinó que s’ha convertit en aquella setmana de vacances escolars que cal omplir amb ganes de gresca. En tinguis o no.

Més enllà de mantenir -i per molts anys- les tradicions, i de disfressar als més petits de la casa, cosa que sempre fa una certa gràcia, avui el carnaval – per a molts- no és més que un tràmit que- això sí-  ens dona un cap de setmana llarg- que sempre és d’agrair-.

Moment de buscar una disfressa que ens faci oblidar qui som, com si no ens vestíssim amb una màscara cada dia de l’any.

Potser sí-vist així- que aquests dies tenen sentit per deixar sortir allò que som o que somiem ser. Durant uns dies a l’any, quatre de comptats. 

La pena és que viure així també ho hem normalitzat.

L'entrada Les màscares ha aparegut primer a Glop de Blau.

Els referents culturals que enfrontaven apocalíptics i integrats es perden avui a mesura que les joves generacions viuen al marge de les panades de Mòstoles, del lladre del carro de Manolo Escobar i dels -avui impensables- acudits de marietes.

Dies de caspa, bombers toreros i d’una certa ingenuïtat, en un món que semblava que encara tenia marge de maniobra.

Les referències compartides es van esvaint. El vaixell de Chanquete, les sales de recreatius, els videoclubs i les pipes al pedrisset de la Plaça del Poble. El ball hipnòtic de la Sabrina, el cotxe fantàstic, els ratolins de “V”, els àngels de Charlie i la pel·lícula amb dos rombes del dissabte a la nit.

El telèfon amb dial, els genolls rascats, la coca de l’Orelleta– avui tots els nens mengen fruita seca-, la tele en blanc i negre, Aplauso, el nostre bon amic Marco, l’Arale i la Telefira.

Les noves generacions no han construït un imaginari propi. No transversal i massiu. I no per manca de capacitat sinó perquè l’espectre del que consumim és global i al mateix temps hiperfragmentat i marcat per un algoritme que et dona el que creu que vols. Mil possibilitats asíncrones.

Llum, foc, destrucció. Sense pressa i sense pausa. 

En un degoteig lent i implacable que no diu una altra cosa que el temps passa i que la mort dels referents generacionals ens deixa una mica més orfes, mentre assumim que tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.

L'entrada Demà serà un altre dia ha aparegut primer a Glop de Blau.

A l’espera que arribin els Reis i acabin d’esbombar l’economia familiar. Punt i a part. 

L’any nou començarà el set de gener, a mitja setmana. Com si arribés amb el peu canviat. Carregat d’expectatives i amagant sorpreses que ens anirà desvetllant a mesura que passin els mesos.

Un any en què algunes coses no sembla que hagin de canviar. La legislatura seguirà el seu curs, els estirabots també. L’economia anirà fent caminet, amb guanys i pèrdues repartides a l’atzar- com sempre ha estat. Cops de sort, malalties, enamoraments i desenganys.

Fins que arribi la primavera i comencem a sospirar per les vacances, que passen rabents i sembla que no arriben mai. Quatre setmanes de sol i platja, de muntanya, de desconnexió- per qui les pugui fer-. 

I tornarem bronzejats- o no- i amb la sensació que alguna cosa no acaba d’encaixar en aquest ritme absurd.

Però no tindrem massa temps per pensar-hi amb la rentrée. Amb llibres nous i olor de tinta. Finals d’etapa per alguns, inicis escolars amb plors i llàgrimes de cocodril pels més petits. 

I les flors grogues obriran la porta de Tots Sants i dels panellets- i de les carbasses-, i amb quatre passes més un nou Nadal s’obrirà camí. I tornaran les corredisses, i la neu, i les compres, i els versets dalt de la cadira.

Encara no ha arribat i és com si ja el coneguéssim aquest 2026 desconegut que amaga sorpreses sota el vel de la previsibilitat.

L'entrada Cap i peus ha aparegut primer a Glop de Blau.

L'entrada Bon Nadal! ha aparegut primer a Glop de Blau.

L'entrada Primer de Maig ha aparegut primer a Glop de Blau.

L'entrada Meritxell ha aparegut primer a Glop de Blau.