La nostra Constitució és un paraigua amb forats. L’aigua de les inclemències s’escola per tots i cadascun dels buits legislatius que avui, disset anys més tard del referèndum, continuen entreteixint la Carta Magna dels andor­rans. Drets que tenim reconeguts, però no regulats; fet que equival a dir que ho podríem fer si no fos que resulta que no podem fer-ho, a emportar-se el pa i deixar la gana. Fa tant de temps que parlem del desplegament del títol II de la Constitució que ja fa –fins i tot– una mica de mandra continuar insistint un altre cop en el mateix. No seré jo qui reclami en aquests moments un desplegament dels drets socials i laborals de la ciutadania. L’idealisme més ferotge no m’impedeix constatar que si els grups parlamentaris que ens representen al Consell General no són capaços de posar-se d’acord per treballar plegats i dotar-nos d’un marc fiscal que ens doni certa estabilitat empresarial –allò tan bàsic de saber de quin mal has de morir– i que tots diuen que és absolutament prioritari i urgent –de fet és en l’únic que estan d’acord–, difícilment faran un cop de cap per regular el dret de vaga o garantir els drets dels treballadors, quan els assalariats d’aquest país i les seves reivindicacions mai no han estat prioritaris per la classe dirigent. Ni abans, ni ara. Perquè hi ha coses que no canvien. I perquè hi ha canvis més tranquils que d’altres. I mira, no et queixis, que almenys aquest any hem fet festa. I em queda el regust de Juli Cèsar sobre les escales de marbre amb l’acer dins el pit envoltat de sang i mormolant: “Tu també, Brutus?”