La natura humana tendeix a l’avorriment en el millor dels casos i a l’autodestrucció quan ja no queda avorriment per pair. No calen gaires estudis sobre els nostres instints més primaris per adonar-nos que en aquest món ple de misèries triomfa més l’enveja i la cobdícia que qualsevol altre noble sentiment. Sense anar més lluny, només cal fer una ullada als comentaris –gairebé sempre anònims, evidentment– que proliferen a l’edició digital del Diari d’Andorra. Qualsevol notícia –per innocent que sembli– si té associat algun nom propi al darrere durà inevitablement una cua més o menys llarga d’insults i comentaris vexatoris. I generalment no seran mai per aportar més informació, ni tan sols per donar arguments contraris. Simplement parlar per malparlar. Perquè al veïnatge més mediocre sempre li ha rebentat que qualsevol pogués treure el cap un pam per sobre de l’altre. Perquè l’èxit a casa nostra és per a massa gent un símptoma de mala praxis, màfies encobertes o influències més o menys evidents. És clar que en molts casos és així, i per tant, es fa difícil discernir quin és el simple difamador d’aquell que honestament fa una denúncia formal. En aquests casos ens hauria de quedar la tranquil·litat de donar veu a qui dóna la cara quan s’expressa, perquè a risc d’equivocar-se almenys no ho fa emparat en la foscor. Cada cop més entenc els mediocres, els mandrosos i els envejosos, però em fan una llàstima infinita els covards. Només els queda el regust de poder assaborir la seva mesquina venjança emparats en la falsa seguretat de la seva IP. Com un Gòl·lum qualsevol, protegint el seu tresor.