Com saber que els teus records són reals?
Anem avançant per la vida col·leccionant moments i en guardem les proves en forma de retalls, fotografies i confidències perquè perdurin per sempre. Per lligar-les a un present que és passat quan l’anomenes.
Però, què passa quan no en guardes res? Res tangible. Quan de tot allò que et passa no en tens més prova que un record que muta a mesura que passen els dies?
Fins a quin punt ha passat? Fins a quin punt, coses que avui creus que són importants s’aniran esvaint a mesura que passin les hores?
Recordes com era el teu fill a les poques hores de nàixer? Segurament aquell pessic de vertigen i l’olor del clatell no s’esborrarà mai, però series capaç de dibuixar-ne els trets sense una imatge de suport?
Reconec que avui soc incapaç de retenir gaires coses. La nostra memòria és limitada i el principi d’economia ens força a destriar el que creu que és útil.
Pel camí anem perdent tot allò que no guardem. Fotografies que no tornarem a mirar, paraules que es fonen sistemàticament en un mar de bits. Cartes que no hem arribat a escriure, converses que possiblement ja no existeixen més enllà del que voldries que fos i no és.
I aleshores, la memòria em retorna la veu de Roy Batty dient -un cop més- que tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.
Penso en aquestes qüestions i no puc evitar pensar en aquelles persones que pateixen alguna malaltia neurodegenerativa i el pànic que han de sentir en veure com les peces cauen i es descomponen davant els teus ulls.
Tot és fràgil, i -com deia Pessoa- si el cor pensés, es pararia.