L’Església perdona, però no demana perdó. Un titular per reflexionar després de beatificar-se a Tarragona 522 màrtirs de la Guer­ra Civil espanyola. Fet i fet, una altra oportunitat perduda. Un pas enrere per a la reconcialiació de les dues espanyes que gelaven el cor a Antonio Machado. Mentre hi hagi qui s’entesti a amagar sota la catifa la responsabilitat d’uns i altres, mentre l’estratègia per a la pau estigui basada a esperar que morin tots perquè ningú no pugui dir que va ser represaliat en un o altre costat de la trinxera, mentre tot això passi, no hi ha esperança. Ni per a una memòria col·lectiva construïda entre tots, vencedors i vençuts, ni per donar l’oportunitat als descendents dels dos bàndols a viure una reconciliació real amb la història per a tots aquells que van viure tenallats per la por. A Andorra hi van venir de totes les cases. En una primera onada, capellans i monàrquics que fugien de la República. Després republicans i catalanistes que fugien de la dictadura. El gros de l’església catòlica apostòlica va triar bàndol al costat del poder. I continua allà. Està molt bé que l’església beatifiqui els seus màrtirs, però posats a ser justos es podria aprofitar per desenterrar i identificar els morts de les foses comunes, retornar la dignitat a les persones que van ser encausades només per ser dels dolents, dels que van perdre la guerra. Espanya em diu a hores d’ara que només un discurs és possible, el dels vencedors. Hi ha massa por a reobrir ferides podrides, hi ha massa por a passar comptes, i hi ha encara massa fills de feixistes en el poder.