És per Nadal que de cop recordem allò d’estimar-nos una mica més del que és habitual.
Sembla que esperem la treva dels torrons i la bona voluntat per aparcar – temporalment- els neguits i petites misèries, si més no abans de començar la llista de bons propòsits per l’any següent.
I així, entre compres- les que puguem- i llums de Nadal- no gaires aquest any- tendim a deixar els bons auguris i sentiments, ben encasellats, entre Santa Llúcia i el dia de Reis- que a la Candelera ja no hi arriba ningú.
Potser perquè vivim tan sobre estimulats per tot el que ens sacseja des dels diaris, les xarxes i l’entorn, que els petits gestos quotidians es dilueixen com les llàgrimes dels androides sota la pluja.
La qüestió és que si per Nadal podem semblar més bona gent, és senyal que també podem ser-ho – o semblar-ho- la resta de l’any.
Al final, t’adones, que el motor del món va més enllà dels diners i la glòria. Que -al capdavall- no deixen de ser un aeroport de luxe sense sortides previstes.
I veus que l’amabilitat -aquesta discreta i escassa virtut- mou els cors amb un poder que supera- i de molt- la bilis i les enveges.
Perquè amable, ho pots ser amb tothom. No cal que et resultin simpàtics, ni tan sols que t’agradin.
Ser amable no implica estar-hi d’acord, ni donar-hi suport, és tot just- i aquí el seu mèrit- de tractar els altres com t’agradaria que et tractessin a tu.
Sense esperar retorn, sense expectatives, perquè és el correcte, perquè només així la vida es fa més passadora.
Bon dia, bona nit, si us plau, si és tan amable i, si han arribat fins aquí, gràcies i fins dilluns vinent.