Som al punt de l’equador de la quaresma. Una data que de ben segur passa desapercebuda per a la gran majoria de persones. El que abans era part indestriable d’una manera de viure, avui queda circumscrita als cercles estrictament religiosos i a la pràctica espiritual dels catòlics.
I segurament és bo que sigui així. La religió ha deixat- o cada cop deixa més- de ser una directriu social per esdevenir el que sempre hauria d’haver estat, una qüestió íntima i personal.
I de ben segur encara ens queda camí per recórrer en aquest sentit, malgrat la nostra relació institucional amb l’església catòlica i els usos i costums.
Tanmateix, la quaresma, més enllà del pòsit religiós, tenia – i continua tenint- un vessant social del qual no n’hem sabut separar el gra de la palla.
La contenció, l’abstinència, la introspecció d’aquests dies senyalats com a preparatoris abans no arriba la Pasqua només deixa rastre en aquelles coses que són de més bon passar, com els bunyols de vent i el bacallà amb cigrons dels divendres.
I certament, m’adono que més enllà de la fe de cadascú, és una pena que anem perdent un llençol en cada bugada i de retruc, alguns elements que ens podrien ajudar a millorar com a persones i com a societat.
Elements que van més enllà dels costums, per pouar en el fons de la qüestió. Allò tan repetit de l’examen de consciència, prescindir d’allò superflu i connectar- en certa manera- amb allò transcendent que ens envolta i que, sobretot, ens connecta als altres.
En un món cada cop més caòtic i incert, més superpoblat i individualista tornar a mirar endins sembla ser revolucionari.