Així anem per la vida: destarotats. Jo no sé si és el neguit existencial de després del Nadal, la incertesa d’una neu que no acaba de caure, el preu de la llum o la mascletà informativa d’una precampanya latent; però anem destarotats.
Sense ordre ni concert, maldestres, com lligats als autos de xoc de les firetes: entomant sotracs i embranzides, reculant i topant a tort i a dret. Sense sortir d’un forat que es va fent fondo a cada nova passada.
Suspicàcies, males paraules, retrets. Ens entestem en desqualificar als altres, amb arguments o sense. Mentre parlin dels altres, a mi que no em toquin. Esbudellant, furgant, emmetzinant ambients i propostes i -sobretot- sense oferir ni una sola alternativa, sortida o solució.
Òbviament hi ha coses que no funcionen, objectivament hi ha problemes per resoldre, però també és cert que sembla que hi ha qui està més capficat en remenar la nafra que en trobar-ne la cura.
Si demanen opinió, perquè haurien de tenir resposta; si no la demanen, perquè fan el que volen; si diuen, perquè diuen; si callen, perquè callen i així anem fent. Perquè qui proposa canvis, segur que té alguna intenció oculta. La qüestió és carregar. Carregar i no fer res.
Ei, però tu tira, sempre endavant, amb pas ferm i decidit, que no es noti que tu tampoc no tens ni idea de cap a on anem.
Estem més predisposats a pensar malament del veí que a mirar d’entendre els motius que el mouen. I dic això -i no justifico res- més enllà de creure que val la pena tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Perquè ens hi trobarem. I aleshores, no hi haurà pietat.