El Partit Socialdemòcrata i Progressistes-SDP tornaran a anar de la mà als propers comicis després de gairebé deu anys de morros.

Una bona notícia per a tothom- o gairebé-. 

Més enllà de ser un pas que ajudarà- per grat o per força- a tancar les ferides del passat, tornarà a posar “l’esquerra” nacional en el mapa, cada cop més diluïda.

Una notícia que -en el pitjor dels casos- com a mínim ens promet una candidatura menys en aquest brou multipartit que semblen darrerament les eleccions,  i una mica de coherència – ni que sigui forçada per les circumstàncies- entre les converses i propostes de pactes estranys que arrosseguem des de les passades eleccions generals.

Allò tant de sentit comú com és aplegar els que són semblants a tu per diferenciar-vos de la resta i sumar de cara als electors. Bàsic, però poc corrent darrerament.

Tan de bo altres formacions fossin capaces d’anar més enllà de la matemàtica electoral i les recances personals. 

És clar que aleshores la nostra especificitat on quedaria? Us imagineu un país on les persones s’apleguessin al voltant d’un projecte? On es formessin equips de treball i no grupuscles en contra d’uns i altres?

I sé que és difícil, que en el tatami electoral no tothom juga net, i que no tothom parla clar. I així ni equips ni res.

Però seria bonic. Tenir, no sé, tres o quatre propostes clares, definides, coherents, ben estructurades, fetes amb un mínim de coneixement i coneixements, que no exploressin els límits de la nostra credulitat ni de la nostra paciència. 

Vistes les darreres notícies, això dels socialistes, serà una illa enmig del desert.