Ja fa mesos i mesos que cada diumenge, fullejo el Diari d’Andorra fins trobar “els imprescindibles”.
Una secció amable que -setmana a setmana- intenta retratar el vessant més proper de persones més o menys conegudes del nostre entorn. – ja els recomano que si no l’han llegida mai, aprofitin per fer-ho, que és força distreta.-
Confesso, que al principi jo la mirava sense fixar-m’hi gaire, com aquells reportatges de diumenge que passen amens entre la segona torrada i la magdalena que ja no calia de l’esmorzar llarg de la setmana.
Però m’ho acabo mirant sempre. Primer com qui no vol la cosa, després amb un cert aire de curiositat, i ara ja, amb voluntat sociològica que diria la Milà.
Què és imprescindible?
I per la majoria de nosaltres- si és que serveix d’anàlisi sociològica de pa sucat amb oli- la resposta és força transversal: família i telèfon. És igual si ets home o dona, de dretes o d’esquerres, futbolista o advocada.
Tothom coincidim.
Una perquè és el que sentim que cal dir, l’altra perquè és la realitat descarnada: ja ningú no va gaire lluny sense el mòbil.
I sí, després li podem anar sumant respostes més o menys estereotipades o previsibles: com els amics, la natura, una bona lectura, la música, viatjar… al final, i mira que passa gent diversa per la secció, tots plegats som ben semblants. O a Andorra tots estem tallats per un mateix patró- que també podria ser-.
Si no ho haguessis d’explicar a ningú, què seria imprescindible per a tu? El cotxe? els diners? l’estatus? la feina? la mirada aliena? el sexe?
Com diria la meva filla, l’imprescindible soc jo. I té raó.